L'Anell del Nibelung en el seu context (XIII)

XIII. Segona Jornada: Siegfried (Resum argumental acte 3r.)

Quadre primer. Lloc salvatge al peu d’una muntanya. És negra nit. Hi ha l’entrada d’una cova. Tempesta. Els llamps il·luminen l’escena.

Arriba el Vianant. Va fins l’entrada de la cova i crida Erda, la deessa primigènia que dorm a les entranyes de la Terra i a la que el Vianant també diu Wala. Li demana que es desperti de l’eternal son en el que està immersa, i ascendeixi fins on està ell: “Erda! Erda, dóna eternal, del fons de la terra puja a la llum!“. La deessa sorgeix de la Terra. La crida ha estat tan potent que l’ha despertat. “Qui pot torbar-me la pau?”, a la qual cosa respon el Vianant, “Jo sóc qui et desperta, ma veu la que et crida”. I s’inicia un diàleg, fred i distant a l’inici en ella, intens en el Vianant que espera de la saviesa d’Erda una resposta al seu neguit.

Cercant el coneixement , diu el Vianant, ha voltat pel món. I no ha trobat ningú altre com ella, ja que sols ella compren els secrets més pregons del món. Erda respon com absent que el seu somni és pensament i el seu pensament és saber, però que són les Nornes les qui vetllen trenant el fil del seu saber, i per tant coneixen: “Perquè a elles no preguntes?”.

Les Nornes, respon el Vianant, trenen el destí, però no poden fer que res canviï. I aleshores llança la pregunta que expressa allò que el preocupa: “I jo pregunto a ta saviesa: com parar d’una roda el rodar?”. Pregunta que explicita que el Vianant sap que el seu món va rodant cap a l’abisme, i voldria poder aturar aquest rodar.

A Erda no l’interessen coses que pertorben el seu esperit. Un dia a ella la va forçar un poderós: “Sublim filla parí jo a Wotan (...) És sàvia, valenta i gran. I véns a mi? Fes la teva pregunta a qui és d’Erda i Wotan fruit”. El Vianant, sempre parlant en tercera persona, respon que Brünnhilde, la valquíria, havia desafiat al déu que governa, i el déu l’havia castigat. Ara està adormida al cim de la Roca de les Valquíries esperant que arribi l’home que la desperti.

La deessa s’estremeix. Tot és confusió. La seva filla jeu en trist abandó quan sa mare sapient és lluny? I qui l’havia fet forta tot li ha pres?: “Qui és aquest déu dels drets, de la fe jurada, que nega ara els drets i es perjuri...?. Ara, però, ja res no l’importa a ella. Vol tornar a la pau. Seguir dormint. El Vianant es desespera. Necessita que Erda, la deessa, respongui a la seva pegunta: “Digues, respon, com desfer l’angoixa del déu?”. Quasi s’ha presentat com aquest déu. Però ella nega que ho sigui: “No, no ets el que tu dius”.

El Vianant se n’adona que ja tot està perdut per ell i per tot el Walhalla. En un llarg parlament diu a la Wala que ara no sols ja podrà dormir tranquil·la, sinó que a ell: “la pèrdua dels grans déus ja no m’espanta, i la seva fi ja vull”. Ara: “al més gran dels wälsung, ma herència deixo”. A aquell noi brau i altívol: “que sense cap ajut prengué del nibelung l’anell”. Que actua sense odi i no coneix la por, per la qual cosa: “la nostra filla, Brünnhilde, trobarà. I quan la desperti, ella sabrà per mi redimir el món”, per la qual cosa: “Ja pots tu dormir, i somniar tot contemplant ma pèrdua”. Erda desapareix i el Vianant queda sol, esperant que arribi Siegfried. Intentant encara evitar el que ja és inevitable.

Arriba Siegfried seguint l’ocell que el guia, però aquest desapareix. Siegfried per un moment està desconcertat, però decidit a seguir el seu camí. Quan ho fa, surt el Vianant i comença un diàleg en què el Vianant fa preguntes a les que Siegfried respon ingènuament. On va?, és la primera pregunta. “Cerco una roca voltada de foc, on hi ha una dona que vull trobar”, respon el noi. Qui li ha dit que la cerqui? Ha estat un ocell qui li ho ha dit. Com ha pogut entendre ell el cant d’un ocell?, segueix demanant el desconegut. Ha tastat la sang d’un drac que vivia a la Cova de l’Odi i que ha vençut. Això l’ha fet entendre el cant dels ocells.

El desconegut segueix amb el seu interrogatori. Qui l’ha portat fins el drac? Mime, un nan traïdor, és la resposta. I qui havia fet una espasa prou forta i dura com per vèncer i matar el drac? Ell mateix, Siegfried, l’havia forjat amb els trossos d’una espasa trencada que el nan li havia lliurat. I qui havia forjat aquella altra espasa de la qual provenien aquells trossos. El noi això no ho sap. El desconegut riu, la qual cosa molesta Siegfried, que ja està cansat de perdre el temps amb aquell vell per ell desconegut. Si sap el camí de la roca que busca, que li ho digui, i si no ho sap, que s’aparti i deixi de molestar.

En sentir això, el Vianant se li posa al davant. Li demana respecte. Siegfried l’amenaça amb què anirà a parar allà on ha anat a parar Mime, si no el deixa seguir el seu de camí. En aquest moment s’adona que amb el capell que du, aquell desconegut amaga que li manca un ull. “Deixa’m passar, sinó fàcilment podries perdre l’altre ull!”. La discussió creix. El Vianant li diu que ell, el noi, pertany a una gran nissaga a la que sempre ha estimat molt, però a la qual també ha demostrat el seu furor. Que no li passi igual si insisteix en anar cap aquella roca: “No pots seguir per aquest camí!”.

Siegfried no fa cas de l‘amenaça. El Vianant sap que qui desperti Brünnhilde abatrà el poder dels déus ja per sempre més, i fa créixer el foc que defensa la valquíria. Però això no fa por a Siegfried ja que ell no la coneix. Si és que el foc no li fa por, diu el Vianant, aleshores serà la seva llança la qui li barrarà el camí. Una llança que: “L’acer que tu duus, d’un sol cop ja va trencar fa temps. I que avui també el trencarà el meu poder!“, i l’estén barrant amb ella el pas a Siegfried.

Aquest compren ara que aquell vell havia estat l’enemic del pare, qui havia causat la seva mort: “Bona venjança trobo avui!”. Crida. I d’un sol cop parteix en dos trossos la llança de Wotan, que li atorga tot el seu poder. I aquest se sap definitivament derrotat, i amb ell el seu món. Recull del terra el trossos de la llança, ara ja dos simples trossos de fusta de freixe, sense cap poder: “Segueix! No puc deturar-te”. I marxa vençut, mentre que Siegfried segueix victoriós el seu camí i s’endinsa per les flames, que s’aparten a fi de deixar-lo passar.

Quadre segon. La Roca de les Valquíries. Brünnhilde, voltada pel foc i coberta per la seva armadura i escut exactament igual com l’havia deixat Wotan al final de la jornada anterior, està dormida a terra. Grane, el seu cavall, està també adormit una mica més enllà.

Arriba Siegfried. El foc desapareix i el cel esdevé net i radiant. Veu el cos de Brünnhilde. Aixeca l’escut que hi ha sobre ella. Pensa que és un home. Li treu l’elm i troba bell el rostre del dorment. Amb l’espasa li treu les malles i li aixeca l’armadura adonant-se que no és un home, sinó que una dona. Una cosa nova, per ell desconeguda, crema dins del seu cor, però no sap què fer. A qui cridar. Crida la mare que no ha conegut. Li batega el cor. Paradoxalment, ara, davant aquella dona dorment, coneix la por. Té por de no saber despertar-la. “Desperta!, Desperta! Dona sublim!”. S’agenolla al seu costat: “Jo vull que la seva vida desperti amb els meus llavis, mal que la mort hi trobés!” i fa un petó sobre els llavis d’ella.

El despertar de Brünnhilde és un esclat de vida. Saluda la llum, el sol i la terra. En un primer moment ella, la verge guerrera, no sap què fer davant aquell home que l’ha despertat i intenta abraçar-la. “Cap Déu no em va tocar. La verge els herois respectaven...”. Sap, però, que aquell home és Siegfried. A qui ella havia salvat quan encara ell no havia nascut, i havia escollit per ser tot just qui havia de despertar-la.

I també sap que no pot defugir l’amor que li desvetlla l’heroi. Comença una bellíssima melodia (Wagner la utilitzaria posteriorment en l’Idil·li de Siegfried) seguida d’uns dramàtics moments en què intenta una i altra vegada refusar aquell que l’ha despertat. Dramàtic diàleg que finalment esdevé un duo apassionat que culmina quan Brünnhilde, ja dona mortal, immersa dins el paroxisme amorós crida: “Fineix, Walhalla, món lluminós! Que es faci pols l’orgullós castell. Salut, vana esplendor dels déus! (...) Trenqueu Nornes, el fil del món. Vine, fosca nit dels déus...”.

Finalitzant aquí la segona jornada de la Tetralogia.

Al voltant de Siegfried

Sobre Siegfried hi ha disparitat d’opinions. Després de La valquíria, dramàticament equilibrada i sense punts morts, i el seu perfecte equilibri musical al llarg de tota l’obra entre moments heroics i moments d’un intens lirisme, i El capvespre dels déus, amb tot el seu llarg i impressionant final –que de fet va des de la Marxa fúnebre de Siegfried fins la Immolació de Brünnhilde–, és considerada per molts com massa plena de diàlegs explicatius a dos veus: Mime/Siegfried, Vianant/Mime, Vianant/Alberich, Mime/Alberich, Vianant/Erda i finalment Vianant/Siegfried. Diàlegs que la fan una mica pobre tant des del punt de vista del desenvolupament de l’acció dramàtica, com també des del de varietat de formes musicals.

Efectivament, hi ha massa explicacions sobre el passat, de fets passats –cal recordar la curiosa forma de creació en sentit invers, començant pel final i acabant per pròleg, que fa que sovint hi hagi explicacions de fets que en han succeït en alguna altra obra anterior– i no és fins la mort de Fafner que podríem dir que comença veritablement l’acció i alguna cosa canvia. Però és del tot injust veure-ho així. A Siegfried hi ha també grans pàgines heroiques i grans pàgines líriques. La forja de l’espasa és d’un dinamisme (i força melòdica) aclaparador. Els murmuris de la selva d’un descriptivisme que supera el de molts compositors programàtics. El despertar de Brünnhilde, i el duo que segueix, de gran tensió lírica amb Brünnhilde passant del seu rebuig a Siegfried quan a l’inici ell vol abraçar-la, al moment d’intensa passió que li fa dir: “Amb dolç goig vull amar-te. Res no pensar, sols que sentir-te. Somrients hem de predre’ns ara, la fi cercant”.

Però també val la pena escoltar atentament les “escenes domèstiques” de Mime i Siegfried. Amb el rítmic tema del ferrer sortint constantment, i l’enorme hipocresia que, musicalment, destil·len les llagoteries i retrets del nan... Possiblement Siegfried sí que sigui la part de la Tetralogia, incloent el pròleg, menys rodona des del punt de vista de desenvolupament dramàtic. Però no és menys cert que hi ha en ella força moments que justifiquen sobradament una audició atenta, ja que aleshores fins els “monòtons diàlegs” no ho són gens de monòtons, ja que en ells “es diuen coses” importants des del punt de vista del desenvolupament dramàtic del conjunt de l’anell, alhora que l’orquestra també ens diu moltes més coses de les que sembla. El que fa que possiblement sigui la part de la Tetralogia en la que més calgui escoltar l’orquestra.

I en aquest punt, i seguint amb el “motiu guia” que ha originat aquest seguit de treballs dedicats a L’anell del nibelung, al fet històric impulsor de la seva creació, que no és tot just el de la mitificació dels déus i mites germànics com encara duien alguns, sinó que les idees presents en tot el període revolucionari que va desembocar en el 1848-49, hi ha algunes elements, i alguns passatges, en els que penso cal parar compte. I que ens duen a les causes de la destrucció final del Walhalla i amb ell la desaparició dels déus, amb la que conclou aquesta tetralogia.

El principal causant és sens dubte Wotan, déu suprem de no queda gens clar quina mena de regne celestial –recordem que a l’Alemanya de l’època hi havia trenta-set estats: regnes, principats, ducats, etc., alguns no millor que la cort celestial que mena Wotan. Aquest, a L’or del Rin és un déu que es pensa i actua com a omnipotent, per més que té unes limitacions que no vol veure. Però que sí veu Loge. A La valquíria el seu món comença a trontollar. Sieglinde i Siegmund actuen pel seu compte, i deixen de ser simples joguines de Wotan destinades exclusivament a complir la missió per la que el déu les ha creat. Després Fricka –servadora dels bons costums..., però a la que no importa el robatori de l’or dels nibelungs per pagar el seu palau– l’obliga a destruir-los perquè han transgredit una llei sagrada. Després serà Brünnhilde la que el desobeirà, perquè ha descobert una força desconeguda per a ella, la força de l’amor, que permet fer la lectura de la força de la llibertat.

El càstig que es creu obligat a fer el déu a la valquíria és l’inici de la derrota definitiva de Wotan. A Siegfried ja no és Wotan, sinó que El Vianant –fins i tot Erda li nega que sigui un déu–.  Una ombra gris que va amunt i avall i ja no decideix res, ni res no pot decidir, perquè una força nova, en part nascuda d’ell, en part dels humans, ha aparegut –i aquí tornem als debats sobre la història com un procés dialèctic que a Dresden discutia amb August Röckel, Mikhaïl Bakunin i altres ja assenyalats als primers lliuraments. A la següent i darrera jornada, El crespuscle del Déus, Wotan ja no serà més que un absent personatge que està clos al Walhalla, esperant la seva darrera i definitiva destrucció.

I acabo aquí amb dues interessants frases del text, ja reproduïdes abans, però que val la pena fer remarca: “Qui és el déu dels drets, de la fe jurada, que nega ara els drets i es perjur?”. Diu Erda a Wotan. Si tornem a aquells convulsos temps en els que es va gestar la idea de L’anell del nibelung, l’acusació als monarques d’haver trencat les seves pròpies lleis era força habitual a l’hora de justificar trencar amb l’acatament a la seva persona.

I l’altre és de Wotan a Erda: “la nostra filla, Brünnhilde, trobarà. I quan la desperti, ella sabrà per mi redimir el món”. I així és efectivament. No és Siegfried, que en el fons en cap moment s’assabenta de res, qui redimeix el món, sinó Brünnhilde. Una dona. D’això ja es parlarà al final d’El capvespre dels déus, darrera jornada d’aquesta tan monumental, com incompresa, tetralogia

                                                                                                                                 Francesc Font

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .