L'Anell del Nibelung en el seu context (XII)

XII. Segona Jornada: Siegfried (Resum argumental actes 1r i 2n)

Han passat cap a una vintena d’anys. Fugint de la ira de Wotan, pare seu i de Siegmund, per més que ella ho ignora, i duent els trossos de l’espasa Nothung, Sieglinde havia arribat al Bosc de l’Ira, on Fafner, transformat en drac gràcies a l’elm màgic, dorm al seu cau custodiant l’or i l’anell del nibelung que havien estat del nibelung. La dona havia estat acollida per Mime, l’hàbil ferrer germà d’Alberich, que sabia qui era la fugitiva, que aquesta duia els trossos de l’espasa màgica amb la que Siegmund havia d’haver derrotat el drac.

 

Sieglinde havia mort poc després d’infantar un nadó a qui, d’acord amb el que li havia dit Brünnhilde, havia donat el nom de Siegfried, i Mime n'havia tingut cura sabent que aquest, amb Nothung recomposada, podia fer allò del que ell era incapaç: enfrontar-se al drac i vèncer-lo. Com que el noi ignoraria el poder de l’anell, Mime l’aconseguiria fàcilment. Burlant-se així dels seu germà, que era qui l’havia perdut. Dins d'aquest propòsit havia intentat restaurar la Nothung, però sempre havia estat endebades. Després havia fet noves espases. Siegfried, però, dotat d’una gran força, malgrat l’habilitat de Mime les partia per la meitat amb tota facilitat.

Per altra banda, a fi que el noi no s’espantés en trobar-se davant del terrible drac, l’havia fet créixer ignorant què era la por. També havia fet que mai no sortís del bosc i ignorés l’existència dels humans, la qual cosa havia fet de Siegfried un ésser força salvatge i del tot ignorant de què hi havia més enllà del lloc on havia nascut i vivia. Sense conèixer ningú altre que no fos el nan Mime a qui ell, alt i fort, no s’assemblava en res. Per Mime, la missió de Siegfried era matar el drac. I res més.

Primer acte. Cova on viuen Mime i Siegfried. Hi ha una gran manxa, un fornal, una enclusa i tota mena d'eines de ferrer.

Mime està sol. Treballa intentant fer una nova espasa. Es queixa que és una feina molt dura, però inútil ja que “aquell noi salvatge per a qui la forjo”, la partirà en dos trossos sense cap esforç. Sols hi ha un espasa digna del seu braç, Nothung, però fins ara ell no ha pogut soldar-la. Si algun dia ho aconseguís, Siegfried que no coneix la por, podria vèncer Fafner i l’or, l’elm i l’anell serien seus.

Siegfried arriba portant un ós com qui porta un gosset, amb el que fa que el nan s’espanti. Quan l’animal marxa, el nibelung lliura al noi la nova espasa, que aquest trenca en provar-la contra una pedra. Siegfried se’n burla, li retreu que sols sap fer espases massa dèbils. Aquest respon, amb llagoteria, fent història de tots els sacrificis que ha fet i fa per ell. De com l’ha fet créixer, l’ha alimentat, li ha donat un lloc per jeure i li ha ensenyat a entendre i moure’s pel bosc.

Siegfried ho reconeix, però també diu que hi ha alguna cosa en Mime que el repel·leix. Fuig sovint al bosc perquè odia la cova i el nan, i es troba millor en companyia dels animals que hi ha al bosc. Però que, cosa estranya, sempre acaba sentint la necessitat de tornar a la cova i a ell. A la qual cosa Mime replica que al capdavall: “sempre el niu dels pares han desitjat els fills”, i ell, Siegfried, malgrat que no se n’adona estima Mime.

Això desvetlla en el noi una nova inquietud. Els animals del bosc, siguin ocells o siguin dels qui corren per terra, s’ajunten en parelles de mascle i femella, i tenen fills que cuiden i alimenten. Com és que tots els animals del bosc, petits o grans, tenen pare i mare mentre que ell solament ha conegut Mime, que no té cap dona? “Tu sol, sense mare, potser m’has fet?”. No, això no és possible perquè els fills sempre s’assemblen als pares, mentre que ell no s’assembla gens ni mica a un nan deforme, com és Mime. Qui són el seu pare i la seva mare, doncs?       

Mime explica que havia trobat la seva mare, Sieglinde, perduda al bosc i que l’havia dut a la cova mogut per la pietat. Ella li havia demanat abans de morir que el seu fill es digués Siegfried. Des d’aleshores ha estat pare i mare del noi, rebent a canvi insults i desagraïment.

Siegfried se sent content de no ser fill de Mime. Li demana una nova espasa que no es trenqui, perquè vol marxar a córrer aventures i perdre’l de vista. Dit això, marxa cap el bosc. Mime es queda sol i es desespera. Si el noi marxa, ja no el podrà dur on és Fafner. Però se sent incapaç de refer Nothung. No hi ha foc capaç de fondre’n els trossos i així fer-ne una de nova....

En aquest moment arriba el Vianant, Wotan disfressat de simple vianant. Du un ample capell que sols li deixa descobert que un ull. Mime el vol fer fora, però el Vianant s’asseu i li proposa una juguesca: ell s’hi juga el cap que contestarà tres preguntes que li faci Mime. El nan accepta i fa la primera pregunta: Qui són aquells que viuen sota la terra? Els nibelungs, contesta el Viatger. Segona pregunta: I els que hi viuen sobre la terra? Els gegants, entre ells Fafner, esdevingut drac per guardar l’or que va prendre als nibelungs. Tercera pregunta: Qui són els que governen els cims? Els déus, entre ells Wotan, el més poderós. Les respostes han estat perfectes, i el Vianant ha salvat el cap.

Ara toca el torn de respondre a Mime. Aquest s’hi resisteix, però com que ha acceptat la juguesca del Vianant, ara ha de ser ell qui respongui. Primera pregunta del Vianant: Quina raça hi ha al món que Wotan sempre combat encara que se l’estima més que a qualsevol altre? Els wälsung, respon Mime, el darrer dels quals és Siegfried, que havent estat engendrats pel déu, els ha combatut a mort. Segona pregunta: Hi ha un savi nibelung que guarda Siegfried perquè vol que el noi mati Fafner per després apoderar-se de l’or que aquest guarda, ¿quina serà l’espasa que ha de brandar Siegfried per vèncer Fafner? Resposta de Mime: Nothung, trencada en dos trossos i que fins ara cap ferrer no ha pogut recompondre. Tercera pregunta: Qui serà capaç d’ajuntar els dos trossos de Nothung i recompondre-la? Mime, ara, és incapaç de respondre i és el Vianant qui dona la resposta: aquell que mai no ha conegut la por, és l’únic capaç de forjar Nothung.

Mime ha perdut la juguesca, i amb ella el cap. Però el Vianant cedeix el cobrament de l’aposta justament a qui no coneix la por. I marxa deixant Mime en la desesperació.

Torna Siegfried, que s’indigna perquè Mime encara no ha fet una nova espasa. Ara el nan sap que aquell noi és l’únic que pot forjar la nova Nothung. I pot fer-ho tot just perquè ell, que ha estat el seu mestre en tot, no l’ha ensenyat a conèixer la por. Intenta que Siegfried la conegui, i que en tingui, explicant-li històries tenebroses, però el noi és incapaç de comprendre què és tenir por.

Finalment, Mime li revela l’existència d’una cova on hi viu un terrible drac. Amb la qual cosa Siegfried s’assabenta que el món s’estén més enllà d’aquell lloc on de sempre ha viscut. Desitja marxar i es disposa a forjar ell mateix la trencada espasa del seu pare. No sap com fer-ho, i demana el consell de Mime. Aquest li retreu que ha estat un mal aprenent de ferrer, que mai no ha volgut aprendre l’art de la forja: “com vols fer-ho ara?”.

Comença aquí la forja de l’espasa, una gran i dinàmica escena. Siegfried pren els trossos de Nothung, els esmicola amb la llima, els fon a la fornal i li dóna forma a l’enclusa. I aviat Nothung torna a estar sencera. Mentrestant, Mime ha fet un beuratge narcòtic amb la idea de donar-l’hi a Siegfried un cop hagi vençut Fafner.

Siegfried prova l’espasa damunt l’enclusa, que cau partida en dos trossos al temps que el tema de Nothung se sent brillant. I marxa corrents seguit de Mime.

Acte segon Bosc espès. Roques i abismes. A darrer terme l’entrada d’una cova. És negra nit.

Alberich està donant voltes, cobejant com podrà recuperar l’anell. Apareix el Vianant, que és reconegut pel nan com aquell que un jorn li arrabassà l’or i l’anell. Li recrimina l’engany: “Mentir saps com cap altre!”, tot demanant-li si ara ve a robar el tresor que té Fafner, i quina nova mentida prepara.

El Vianant respon que ja no fa sinó observar, i posa Alberich en guàrdia davant Mime, que vindrà acompanyat d’un noi que no coneix la por i que ignora la història de l’anell. Per la qual cosa, si aquest noi lluita amb Fafner, ho farà per demostrar el seu valor, no per cobdícia. “Tem el teu germà: ell sí que vol l’anell”. Alberich no acaba de fiar-se de tot el que li està dient el Vianant. El qual crida cap a al cova: “Fafner! Fafner! Desperta drac!”. Aleshores se sent la veu de Fafner venint des del fons de la cova: “Qui em torba la son?”. El Vianant li ofereix salvar la vida a canvi que li lliuri a ell el tresor que guarda a la cova. Fafner no entén aquella proposició. S’acosta un jove ferm i decidit, que du una poderosa espasa, diu el Vianant. Encara que s’acosti un jove fort i ardit duent cap potent espasa, aquest jove serà vençut per ell, respon Fafner.

Marxa el Vianant, que ara ja se sap derrotat en el seu desig de recuperar l’anell. Queda sol Alberich, que es burla de tota la gent del Walhalla: “Aneu rient! Lleugers i cínics sou, déus frívols i àvids de joies! Aviat us veuré derrotats!”, i s’amaga en un avenc proper.

Arriben Mime i Siegfried. El nibelung ha aconduït el noi fins el cau del drac. “És aquí on coneixeré la por?”,  demana aquest. Si no la coneix aquí, ja no la coneixerà enlloc, respon Mime. Perquè allà hi viu un terrible drac. El descriu, però a cada descripció de les terrible armes de que està dotat el drac: gran boca plena de terribles dents, cua plena de verí, alè mortal... Siegfried se’n burla, i finalment foragita Mime. Aquest, abans de marxar, demana a Siegfried que, si venç el drac, li deixi donar-li una dolça i fresca beguda, oferiment que és respost amb un gest violent del noi.“Fafner i Siegfried, Siegfried i Fafner, oh! que es matin tots dos”, remuga Mime marxant.

Siegfried ha quedat sol. S'ajeu damunt l’herba i comença a pensar com seria el seu pare. Ben diferent d’aquell nan deforme, de ben segur. I la mare? A qui s’assemblaria la mare. Se la imagina dolça. Amb ulls d’isard... Per què va morir? Totes les mares moren quan donen vida a un infant? Queda en silenci i el bosc comença a cantar. Són Els murmuris de la selva.

Un ocell (flauta) refila dalt d’un arbre. Siegfried, tot volent imitar el seu cant talla una canya i intenta fer una flauta, cosa que no aconsegueix (és un curiós moment, quasi còmic). Vist el seu fracàs, treu el corn que du i comença a fer-lo sonar (temes de Siegfried), amb la qual cosa desperta el drac, que surt del seu cau. Lluiten i Siegfried aconsegueix ferir-lo de mort. Fafner fa un repàs a les raons que l’han dut a aquell moment: l’or, haver matat el seu germà per causa d’ell, la maledicció sobre els qui posseeixin l'anell... Es demana qui pot ser aquell noi que l'ha vençut, al temps que maleeix l’or que va fer que ell matés el seu germà i que ara ha estat la causa de la seva pròpia mort. I adverteix a Siegfried: “qui amb astúcia t'ha dut aquí, la mort ara t’està preparant”. I mor.

Quan Siegfried treu l’espasa del cos del drac, una mica de la sang d’aquest li cau damunt la mà, causant-li una gran cremor. Se la porta als llavis i en tastar la sang del drac entén el llenguatge dels ocells. Un està dient que si qui ha matat Fafner entrés a la cova i trobés l’elm màgic i l’anell, podria esdevenir el gran senyor del món. En sentir això, Siegfried entra a la cova a cercar-los.

Apareixen Mime i Alberich, que es disputen el tresor que creuen que ja és al seu abast. Surt Siegfried i Alberich s’amaga. El noi es demana com utilitzar l’elm i l’anell. L’ocell torna a cantar, explicant què pot fer amb elm i anell. També diu que cal malfiar-se de Mime. Aquest s’acosta i intenta que Siegfried confiï en ell, malgrat que de forma inconscient també diu que, en realitat el que vol és matar-lo i així fer-se amo de l’anell. Finalment, i amb gran llagoteria, ofereix a Siegfried el beuratge narcòtic que ha preparat. El noi, que ha estat avisat per Fafner i per l’Ocell, llença a terra el beuratge i mata Mime, mentre que Alberich, amagat, riu.

Siegfried, ara, parla directament amb l’ocell: sempre ha cercat un bon company i mai no n’ha tingut cap a banda del malèfic nan. Sap l’ocell on en pot trobar un de lleial i amorós? L’ocell diu que dalt d’una roca voltada de foc hi ha una dona sublim. Si és capaç de passar el foc, la valquíria serà aquest company. El noi li demana que li faci de guia, i marxa, seguint l'ocell, cap a la Roca de les Valquíries.

                                                                                                          Francesc Font

XII. Segona Jornada: Siegfried (Resum argumental actes 1r i 2n)

Han passat cap a una vintena d’anys. Fugint de la ira de Wotan, pare seu i de Siegmund, per més que ella ho ignora, i duent els trossos de l’espasa Nothung, Sieglinde havia arribat al Bosc de l’Ira, on Fafner, transformat en drac gràcies a l’elm màgic, dorm al seu cau custodiant l’or i l’anell del nibelung que havien estat del nibelung. La dona havia estat acollida per Mime, l’hàbil ferrer germà d’Alberich, que sabia qui era la fugitiva, que aquesta duia els trossos de l’espasa màgica amb la que Siegmund havia d’haver derrotat el drac.

Sieglinde havia mort poc després d’infantar un nadó a qui, d’acord amb el que li havia dit Brünnhilde, havia donat el nom de Siegfried, i Mime n'havia tingut cura sabent que aquest, amb Nothung recomposada, podia fer allò del que ell era incapaç: enfrontar-se al drac i vèncer-lo. Com que el noi ignoraria el poder de l’anell, Mime l’aconseguiria fàcilment. Burlant-se així dels seu germà, que era qui l’havia perdut. Dins d'aquest propòsit havia intentat restaurar la Nothung, però sempre havia estat endebades. Després havia fet noves espases. Siegfried, però, dotat d’una gran força, malgrat l’habilitat de Mime les partia per la meitat amb tota facilitat.

Per altra banda, a fi que el noi no s’espantés en trobar-se davant del terrible drac, l’havia fet créixer ignorant què era la por. També havia fet que mai no sortís del bosc i ignorés l’existència dels humans, la qual cosa havia fet de Siegfried un ésser força salvatge i del tot ignorant de què hi havia més enllà del lloc on havia nascut i vivia. Sense conèixer ningú altre que no fos el nan Mime a qui ell, alt i fort, no s’assemblava en res. Per Mime, la missió de Siegfried era matar el drac. I res més.

Primer acte. Cova on viuen Mime i Siegfried. Hi ha una gran manxa, un fornal, una enclusa i tota mena d'eines de ferrer.

Mime està sol. Treballa intentant fer una nova espasa. Es queixa que és una feina molt dura, però inútil ja que “aquell noi salvatge per a qui la forjo”, la partirà en dos trossos sense cap esforç. Sols hi ha un espasa digna del seu braç, Nothung, però fins ara ell no ha pogut soldar-la. Si algun dia ho aconseguís, Siegfried que no coneix la por, podria vèncer Fafner i l’or, l’elm i l’anell serien seus.

Siegfried arriba portant un ós com qui porta un gosset, amb el que fa que el nan s’espanti. Quan l’animal marxa, el nibelung lliura al noi la nova espasa, que aquest trenca en provar-la contra una pedra. Siegfried se’n burla, li retreu que sols sap fer espases massa dèbils. Aquest respon, amb llagoteria, fent història de tots els sacrificis que ha fet i fa per ell. De com l’ha fet créixer, l’ha alimentat, li ha donat un lloc per jeure i li ha ensenyat a entendre i moure’s pel bosc.

Siegfried ho reconeix, però també diu que hi ha alguna cosa en Mime que el repel·leix. Fuig sovint al bosc perquè odia la cova i el nan, i es troba millor en companyia dels animals que hi ha al bosc. Però que, cosa estranya, sempre acaba sentint la necessitat de tornar a la cova i a ell. A la qual cosa Mime replica que al capdavall: “sempre el niu dels pares han desitjat els fills”, i ell, Siegfried, malgrat que no se n’adona estima Mime.

Això desvetlla en el noi una nova inquietud. Els animals del bosc, siguin ocells o siguin dels qui corren per terra, s’ajunten en parelles de mascle i femella, i tenen fills que cuiden i alimenten. Com és que tots els animals del bosc, petits o grans, tenen pare i mare mentre que ell solament ha conegut Mime, que no té cap dona? “Tu sol, sense mare, potser m’has fet?”. No, això no és possible perquè els fills sempre s’assemblen als pares, mentre que ell no s’assembla gens ni mica a un nan deforme, com és Mime. Qui són el seu pare i la seva mare, doncs?       

Mime explica que havia trobat la seva mare, Sieglinde, perduda al bosc i que l’havia dut a la cova mogut per la pietat. Ella li havia demanat abans de morir que el seu fill es digués Siegfried. Des d’aleshores ha estat pare i mare del noi, rebent a canvi insults i desagraïment.

Siegfried se sent content de no ser fill de Mime. Li demana una nova espasa que no es trenqui, perquè vol marxar a córrer aventures i perdre’l de vista. Dit això, marxa cap el bosc. Mime es queda sol i es desespera. Si el noi marxa, ja no el podrà dur on és Fafner. Però se sent incapaç de refer Nothung. No hi ha foc capaç de fondre’n els trossos i així fer-ne una de nova....

En aquest moment arriba el Vianant, Wotan disfressat de simple vianant. Du un ample capell que sols li deixa descobert que un ull. Mime el vol fer fora, però el Vianant s’asseu i li proposa una juguesca: ell s’hi juga el cap que contestarà tres preguntes que li faci Mime. El nan accepta i fa la primera pregunta: Qui són aquells que viuen sota la terra? Els nibelungs, contesta el Viatger. Segona pregunta: I els que hi viuen sobre la terra? Els gegants, entre ells Fafner, esdevingut drac per guardar l’or que va prendre als nibelungs. Tercera pregunta: Qui són els que governen els cims? Els déus, entre ells Wotan, el més poderós. Les respostes han estat perfectes, i el Vianant ha salvat el cap.

Ara toca el torn de respondre a Mime. Aquest s’hi resisteix, però com que ha acceptat la juguesca del Vianant, ara ha de ser ell qui respongui. Primera pregunta del Vianant: Quina raça hi ha al món que Wotan sempre combat encara que se l’estima més que a qualsevol altre? Els wälsung, respon Mime, el darrer dels quals és Siegfried, que havent estat engendrats pel déu, els ha combatut a mort. Segona pregunta: Hi ha un savi nibelung que guarda Siegfried perquè vol que el noi mati Fafner per després apoderar-se de l’or que aquest guarda, ¿quina serà l’espasa que ha de brandar Siegfried per vèncer Fafner? Resposta de Mime: Nothung, trencada en dos trossos i que fins ara cap ferrer no ha pogut recompondre. Tercera pregunta: Qui serà capaç d’ajuntar els dos trossos de Nothung i recompondre-la? Mime, ara, és incapaç de respondre i és el Vianant qui dona la resposta: aquell que mai no ha conegut la por, és l’únic capaç de forjar Nothung.

Mime ha perdut la juguesca, i amb ella el cap. Però el Vianant cedeix el cobrament de l’aposta justament a qui no coneix la por. I marxa deixant Mime en la desesperació.

Torna Siegfried, que s’indigna perquè Mime encara no ha fet una nova espasa. Ara el nan sap que aquell noi és l’únic que pot forjar la nova Nothung. I pot fer-ho tot just perquè ell, que ha estat el seu mestre en tot, no l’ha ensenyat a conèixer la por. Intenta que Siegfried la conegui, i que en tingui, explicant-li històries tenebroses, però el noi és incapaç de comprendre què és tenir por.

Finalment, Mime li revela l’existència d’una cova on hi viu un terrible drac. Amb la qual cosa Siegfried s’assabenta que el món s’estén més enllà d’aquell lloc on de sempre ha viscut. Desitja marxar i es disposa a forjar ell mateix la trencada espasa del seu pare. No sap com fer-ho, i demana el consell de Mime. Aquest li retreu que ha estat un mal aprenent de ferrer, que mai no ha volgut aprendre l’art de la forja: “com vols fer-ho ara?”.

Comença aquí la forja de l’espasa, una gran i dinàmica escena. Siegfried pren els trossos de Nothung, els esmicola amb la llima, els fon a la fornal i li dóna forma a l’enclusa. I aviat Nothung torna a estar sencera. Mentrestant, Mime ha fet un beuratge narcòtic amb la idea de donar-l’hi a Siegfried un cop hagi vençut Fafner.

Siegfried prova l’espasa damunt l’enclusa, que cau partida en dos trossos al temps que el tema de Nothung se sent brillant. I marxa corrents seguit de Mime.

Acte segon Bosc espès. Roques i abismes. A darrer terme l’entrada d’una cova. És negra nit.

Alberich està donant voltes, cobejant com podrà recuperar l’anell. Apareix el Vianant, que és reconegut pel nan com aquell que un jorn li arrabassà l’or i l’anell. Li recrimina l’engany: “Mentir saps com cap altre!”, tot demanant-li si ara ve a robar el tresor que té Fafner, i quina nova mentida prepara.

El Vianant respon que ja no fa sinó observar, i posa Alberich en guàrdia davant Mime, que vindrà acompanyat d’un noi que no coneix la por i que ignora la història de l’anell. Per la qual cosa, si aquest noi lluita amb Fafner, ho farà per demostrar el seu valor, no per cobdícia. “Tem el teu germà: ell sí que vol l’anell”. Alberich no acaba de fiar-se de tot el que li està dient el Vianant. El qual crida cap a al cova: “Fafner! Fafner! Desperta drac!”. Aleshores se sent la veu de Fafner venint des del fons de la cova: “Qui em torba la son?”. El Vianant li ofereix salvar la vida a canvi que li lliuri a ell el tresor que guarda a la cova. Fafner no entén aquella proposició. S’acosta un jove ferm i decidit, que du una poderosa espasa, diu el Vianant. Encara que s’acosti un jove fort i ardit duent cap potent espasa, aquest jove serà vençut per ell, respon Fafner.

Marxa el Vianant, que ara ja se sap derrotat en el seu desig de recuperar l’anell. Queda sol Alberich, que es burla de tota la gent del Walhalla: “Aneu rient! Lleugers i cínics sou, déus frívols i àvids de joies! Aviat us veuré derrotats!”, i s’amaga en un avenc proper.

Arriben Mime i Siegfried. El nibelung ha aconduït el noi fins el cau del drac. “És aquí on coneixeré la por?”,  demana aquest. Si no la coneix aquí, ja no la coneixerà enlloc, respon Mime. Perquè allà hi viu un terrible drac. El descriu, però a cada descripció de les terrible armes de que està dotat el drac: gran boca plena de terribles dents, cua plena de verí, alè mortal... Siegfried se’n burla, i finalment foragita Mime. Aquest, abans de marxar, demana a Siegfried que, si venç el drac, li deixi donar-li una dolça i fresca beguda, oferiment que és respost amb un gest violent del noi.“Fafner i Siegfried, Siegfried i Fafner, oh! que es matin tots dos”, remuga Mime marxant.

Siegfried ha quedat sol. S'ajeu damunt l’herba i comença a pensar com seria el seu pare. Ben diferent d’aquell nan deforme, de ben segur. I la mare? A qui s’assemblaria la mare. Se la imagina dolça. Amb ulls d’isard... Per què va morir? Totes les mares moren quan donen vida a un infant? Queda en silenci i el bosc comença a cantar. Són Els murmuris de la selva.

Un ocell (flauta) refila dalt d’un arbre. Siegfried, tot volent imitar el seu cant talla una canya i intenta fer una flauta, cosa que no aconsegueix (és un curiós moment, quasi còmic). Vist el seu fracàs, treu el corn que du i comença a fer-lo sonar (temes de Siegfried), amb la qual cosa desperta el drac, que surt del seu cau. Lluiten i Siegfried aconsegueix ferir-lo de mort. Fafner fa un repàs a les raons que l’han dut a aquell moment: l’or, haver matat el seu germà per causa d’ell, la maledicció sobre els qui posseeixin l'anell... Es demana qui pot ser aquell noi que l'ha vençut, al temps que maleeix l’or que va fer que ell matés el seu germà i que ara ha estat la causa de la seva pròpia mort. I adverteix a Siegfried: “qui amb astúcia t'ha dut aquí, la mort ara t’està preparant”. I mor.

Quan Siegfried treu l’espasa del cos del drac, una mica de la sang d’aquest li cau damunt la mà, causant-li una gran cremor. Se la porta als llavis i en tastar la sang del drac entén el llenguatge dels ocells. Un està dient que si qui ha matat Fafner entrés a la cova i trobés l’elm màgic i l’anell, podria esdevenir el gran senyor del món. En sentir això, Siegfried entra a la cova a cercar-los.

Apareixen Mime i Alberich, que es disputen el tresor que creuen que ja és al seu abast. Surt Siegfried i Alberich s’amaga. El noi es demana com utilitzar l’elm i l’anell. L’ocell torna a cantar, explicant què pot fer amb elm i anell. També diu que cal malfiar-se de Mime. Aquest s’acosta i intenta que Siegfried confiï en ell, malgrat que de forma inconscient també diu que, en realitat el que vol és matar-lo i així fer-se amo de l’anell. Finalment, i amb gran llagoteria, ofereix a Siegfried el beuratge narcòtic que ha preparat. El noi, que ha estat avisat per Fafner i per l’Ocell, llença a terra el beuratge i mata Mime, mentre que Alberich, amagat, riu.

Siegfried, ara, parla directament amb l’ocell: sempre ha cercat un bon company i mai no n’ha tingut cap a banda del malèfic nan. Sap l’ocell on en pot trobar un de lleial i amorós? L’ocell diu que dalt d’una roca voltada de foc hi ha una dona sublim. Si és capaç de passar el foc, la valquíria serà aquest company. El noi li demana que li faci de guia, i marxa, seguint l'ocell, cap a la Roca de les Valquíries.

                                                                                                          Francesc Font

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Canal de YouTube de l'Associació

***Video not found***
Duration: 0
Date: November 30, -0001
Views: 0

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .