L'Anell del Nibelung en el seu context (XI)

       XI. La valquíria (Resum argumental acte 3r, i comentaris)

Tercer acte. Cim d’una muntanya rocosa, la Roca de les Valquíries, on aquestes s’apleguen després dels combats, duent els cossos dels herois escollits per ser custodis del Walhalla.

Les valquíries, llançant crits de joia, van arribant portant cossos dels guerrers que han estat escollits. Ja són vuit i sols falta que Brünnhilde. La veuen venir del lluny duent una estranya càrrega. Una dona. Arriba Brünnhilde. Està sent perseguida pel pare, per Wotan. Davant l’esverament de les altres valquíries, els explica les raons d’aquell per elles ben estrany cas: la desobediència, i les raons d’aquesta desobediència, a l’ordre del déu. I demana protecció per aquella dona, que és una Wälsung.

 

Les valquíries no saben ben bé què fer. Sieglinde, desesperada, demana la mort, però Brünnhilde li diu que no, que ha de viure, perquè: “un wälsung creix dintre teu!”. Ara és Sieglinde qui demana protecció, no pas per ella, sinó que per l’infant que du: “Protegiu-me, donzelles, amb totes les vostres forces!”, demana.

Wotan ve furient. De ben segur que vol destruir l’única cosa que queda dels Wälsung: aquella dona. Les valquíries s’apiaden d’ella i li diuen que cap a l’est hi ha un bosc, on s’ha refugiat Fafner en forma de drac. És un lloc obac al qual Wotan mai no ha volgut anar i serà un bon recer on amagar-se. Brünnhilde, li lliura els trossos de l’espasa trencada, a fi que un dia els lliuri al fill que ha de néixer. “Guarda per a ell els poderosos trossos de l’espasa. Per sort me’ls vaig poder endur del camp on va combatre el seu pare: que aquell qui la brandarà de mi rebi el seu nom: Siegfried, feliç vencedor!”.

Sieglinde recull els trossos de l’espasa Nothung, i marxa. Arriba Wotan, les germanes de Brünnhilde l’amaguen darrere d’elles. Però aquest les increpa dient-los que malgrat que les ha fet dures i insensibles a fi d’estar davant dels més cruels combats de manera impassible, ara estan plorant com dèbils dones. I aquí descobreix les veritables raons de la seva ira envers Brünnhilde: “Cap com ella coneixia els meus íntims pensaments, cap com ella sabia la font del meu voler...“. La rebel·lió de la filla que li era preferida ha estat per a ell més dolorosa que la de qualsevol altra valquíria... I la ira esdevé paradoxalment quasi prec. “Ho sents, Brünnhilde, (...) Em sents elevar el plany’ (...) I t’amagues temorosa de qui es plany per fugir covardament del càstig”.

Davant d’això, Brünnhilde deixa el recer que eren les seves germanes i surt. “Soc aquí pare, ordena el càstig”.

El càstig és cruel, terrible. Ja no anirà mai més a cap combat a escollir herois, ni tampoc al Walhalla, a compatir taula amb els déus i els herois. Queda exclosa de la nissaga dels eterns, i expulsada de la vista dels déus. Esdevinguda dona mortal, quedarà dormida allà mateix. I el primer home que la trobi la farà seva.

Les altres valquíries s’esglaien. Demanen un càstig molt menys terrible. Però Wotan és implacable i, finalment, fugen espaordides. Quan déu i valquíria queden sols, parla ella. Tan vergonyós, tan vil, tan deshonrós ha estat el seu acte? “Interroga el que has fet, i allà hi trobaràs la culpa”, respon durament el déu. Culpa? Ella sols ha fet que complir els veritables desitjos del pare. Ell li havia manat que Siegmund fos el vencedor, i si després havia revocat l’ordre havia estat per la voluntat de Fricka, no pas per la seva.

S’inicia un diàleg paradoxalment tendre, que culmina en el darrer passatge líric d’aquesta primera jornada de L'anell del nibelung. Brünnhilde explica els per ella estranys sentiments que l’havien desvetllant l’amor dels dos germans. Wotan passa quasi a la defensiva. Brünnhilde li descobreix que Sieglinde duu un descendent dels Wälsung. Wotan no vol sentir ni parlar d’ell. No tenir-hi res a veure. Finalment, la valquíria assumeix el càstig, però demana no ser lliurada al més cruel dels ultratges: ser posseïda pel primer que passi per aquell lloc. Si ha de quedar adormida, que al seu voltant s’encengui un gran foc que espanti a qui no tingui prou valor per afrontar-lo.

Wotan està emocionat. I s’inicia el tendre comiat de Wotan a la seva filla més estimada: “Adéu, audaç, sublim dona!”. Ja mai més cavalcaran junts, ni li servirà el dolç hidromel... Finalment fa un llarg petó als ulls de la valquíria, que entra en un són profund. La du fins un petit tossal ple de molsa, on l’estira dolçament. Aleshores crida Loge, que havent fugit del Walhalla ha recuperat la seva forma de foc, i li mana que faci un gran cercle protector. Cercle que assenyala amb la seva llança mentre diu: “Qui temi la punta de la meva llança, que no travessi mai aquest foc”, mentre que el tema de Siegfried, ja avisa qui serà qui no sols no temerà la seva llança, sinó que a la següent jornada, Siegfried, la partirà en dos trossos. I amb ella trencarà el poder del déu, sumint-lo en la impotència i anunciant-li la destrucció definitiva del Walhalla. Del món dels déus.

Al voltant de La valquíria

Dins de les quatre obres que conformen L’anell del nibelung, la primera jornada, La valquíria té uns trets, crec jo, que li fan ocupar un espai especial dins de la Tetralogia, i que penso mereixen una reflexió. Que avanço que és molt personal, i no necessàriament compartida per vosaltres, els visitants del web de Liceistes del 4rt i 5è pis.

Des del punt de vista estrictament musical, tenim els seus extraordinaris passatges: el cant a la primavera ple d’exaltat lirisme; el solemne i emocional diàleg entre Brünnhilde i Siegmund; la dinàmica i vibrant cavalcada de les valquíries i finalment l’emocionat, i dramàticament líric comiat de Wotan a Brünnhilde. Tot el qual fa que sigui possiblement l’obra del Wagner ja madur, posterior a Lohengrin per entendre’ns, que arriba a un més ample espectre de públics.

Des del punt de vista del desenvolupament estrictament dramàtic, personatges i acció, tenim en primer lloc que La valquíria és sens dubte la jornada amb herois més humanitzats, i també menys esquemàtics, de la Tetralogia.

Hi tenim per començar els dos dissortats germans bessons. Amb el seu gran, i apassionat, esclat d’alegria quan es reconeixen com l’un per l’altre. I la renúncia de Siegmund a anar al Walhalla. Renunciant fins i tot a reunir-se amb Walse, el seu pare, a fi de no deixar abandonada Sieglinde.

Com a conseqüència d’aquesta renúncia, hi tenim el descobriment dels humans que fa Brünnhilde. Éssers no simplement guerrers útils o no útils per defensar el Walhalla, sinó que també éssers complexos que poden arribar a desobeir el destí que els ha preparat Wotan. Prenent per ells mateixos decisions que s’escapen als designis del déu. Que fins i tot poden ser capaços de renunciar a l’altíssim honor d’estar amb els déus custodiant el Walhalla. Descobriment que la du a ella mateixa a prendre també la seva pròpia decisió, desobeint l’ordre donada pel seu pare.

Hi tenim també la duresa de Fricka. Defensora de la més rígida moral, i de les lleis i normes establertes com base del seu món. Defensa que es barreja amb el despit i la gelosia, també molt humans, que li causen tant les valquíries com els Wälsung. Fills, en definitiva, de traïcions a la fidelitat conjugal de Wotan.

I tenim, finalment, Wotan, el déu. Un personatge que acaba sent força complex. Per una banda no hi ha cap dubte que és un ens egoista i cruel, fins i tot mesquí, que va de fracàs en fracàs. Ha mentit i intentat enganyar el dos germans gegants. Després ha enganyat i robat l’or i l’anell a Alberich, el nibelung. Per finalment perdre-ho tot. Li ha quedat el Walhalla, sí, però ha estat avisat per Erda que pot acabar sent destruït. Desitja recuperar l’anell, que dóna poder –no en té prou?–, i ordeix un projecte –francament complex, val a dir-ho– per aconseguir-ho, que, d’altra banda, també fracassarà.

Crea i utilitza les seves creacions –les valquíries i els Wälsung–, únicament d’acord amb les seves pròpies necessitats i interessos. Però aquelles per ell simples peces del joc que ha creat, de sobte prenen vida. Els Wälsung ignoren el paper que tenien destinat i no es limiten a ser mers joguines del seu pare. I la valquíria se li rebel·la. En aquests cas amb tota consciència. Malgrat totes les bajanades i bestieses que s’han dit i escrit sobre el Walhalla, el cert és ni el déu ni el seu palau no en tenen cap, de grandesa.

Sí que la té el déu, però, al final d’aquesta jornada. Quan sabent-se ja derrotat  –a la jornada següent, Siegfried, jo no serà Wotan, sinó que un simple i anònim Viatger, s’humanitza. Quan, com a déu enutjat que és, no pot deixar d’aplicar el càstig a la valquíria rebel, també s’adona que amb aquell càstig perd la filla més estimada, la que millor coneixia i sabia els seus pensaments, la que s’havia rebel·lat contra les seves ordres, tot just perquè havia volgut complir la seva voluntat, allò que era el que ell veritablement volia. La qual cosa dóna pas a una de les pàgines de més intens lirisme dramàtic de Wagner.

Altre element interessant, és el joc amb el significat dels noms propis. El desconegut que arriba a la cabana de Hunding, aparentment no té nom. I quan li demanen, respon que no es pot dir Friedmund missatger de la pau, ni Frohwalt dispensador de la felicitat, per la qual cosa el seu nom sols pot ser que Wehwalt, dispensador de la desgràcia. I serà Sieglinde, la que li dóna el nom definitiu, Siegmund. I serà altra dona, i mig germana de tots dos, Brünnhilde, la que donarà nom al futur fill dels dos bessons, Siegfried. Doncs bé. Tots tres noms tenen l’arrel sieg, victòria. Sieglinde, victoriosa i tendre, Siegmund, missatger de la victòria, Siegfried, pau en la victòria. Aquest sieg sembla força contradictori, ja que tots tres moren sense haver assolit cap objectiu victoriós. Però tot just és amb les accions dels tres sieg que s’inicia la destrucció del Walhalla, el món dels déus, per donar pas a un nou món regit pels humans.

I això ens porta a un nou element. A banda dels diferents aspectes estrictament musicals i argumentals, hi ha altre aspecte –normalment amagat per muntatges superferolítics que poden fer esdevenir la llança del déu, símbol de poder, en simple bastonet­­, símbol de reumatisme–, que fa que aquesta primera jornada sigui la part de la Tetralogia en la que millor s’expressen les idees i intencions amb les que Richard Wagner va escriure primer La mort de Siegfried, 1848, i que desenvoluparia plenament posteriorment.

Aquí sí que algunes afirmacions que faré es poden prendre com opinions personals, per més que no pas com fruit de cap improvisació, sinó que com un intent d’anar més enllà dels tòpics acumulats sobre la Tetralogia en general, i La valquíria en particular, en gran manera per causa de la vibrant cavalcada de les valquíries. I fer-ho partint del motiu motor i intencions socials i polítiques expressades a L’anell del nibelung, que el mateix Wagner va plantejar obertament en Teatre i revolució per una banda, i en diversos passatges de les cartes que va trametre a qui havia estat el seu ajudant de direcció, August Röckel, alhora que mestre i introductor en els corrents del pensament polític d’aquells agitats anys quaranta del segle XIX. Que eren les bases i conceptes que es discutien apassionadament en els cenacles de gent inquieta ja mencionats als lliuraments cinquè i sisè.

I això ens duu a un fet força curiós. A Prússia la revolució s’havia produït a inicis del 48, primer que res a Colònia al mes de març. Passada la tempesta, força moderada, hi va haver alguns judicis contra diversos dirigents. Un d’aquests judicis, novembre de 1848, va ser contra un grup de ciutadans que en el moment de la revolta havien redactat una llei contra els impostos reials. Delicte de lesa majestat que estava penat per la llei. En aquesta grup hi havia Karl Marx, que en la defensa d’aquella acció va al·legar, com a jurista que era, que les lleis no feien la societat, sinó que era la societat la que feia les lleis. I que una nova societat –ara ja liberalburgesa, que era l’objectiu de les revoltes, i per tant ja no aristocràtica– necessitava noves lleis. Per la qual cosa no podien ser jutjats per lleis antigues.

I fixem-nos-hi. Wotan, en contradicció a la idea d’un món “ja acabat”, que cal suposar en un déu, quan Fricka clama contra l’incest comès pels dos germans, cosa que mai no s’havia vist, diu, respon ell “Doncs ara ja ho has vist”. Afegint que mentre que ella sols pot acceptar el que està establert, el pensament d’ell: “aspira a allò que encara no s’ha produït”, o sigui, no hi ha cap llei que sigui eterna. És una discussió entre els dos déus, que té una lectura interessant si la contextualitzem en el moment concret en el que va ser escrita... I també, em permet-ho dir, ara mateix, aquí i ara.

I ja per acabar, no seria honest passar de puntetes per damunt del tema de l’incest, que és causa de la tragèdia dels dos bessons, i que va escandalitzar força en el seu moment. Però sí val la pena assenyalar que Brünnhilde és també germana de pare dels bessons, i per tant tia de Siegfried... a qui selecciona com el seu futur desvetllador... 

                                                                                                          Francesc Font

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .