L'Anell del Nibelung en el seu context (X)

X. La valquíria (Resum argumental actes 1r i 2n)

Ha passat un temps indeterminat. Molt, però. A fi d’evitar la maledicció de l’anell i alhora conservar l’or, Fafner s’ha transformat en drac gràcies a l’elm màgic i s’ha amagat junt amb el seu tresor al fons d’una cova del Bosc de l’Odi.

Han aparegut els humans, que viuen dividits en clans.

Loge ha fugit del Walhalla, i ha recuperat la forma de foc.

Wotan no ha renunciat a recuperar l’anell que li donarà el poder definitiu. Com que no pot fer-ho ell directament, perquè és part del pagament que ha hagut de fer per la construcció del Walhalla, ha traçat un pla a fi que sigui altre, qui sense saber-ho i sense intervenció directa del déu, s’enfronti a Fafner, el venci i li recuperi l’anell.

Així, ha baixat al món dels humans, i presentant-se amb el nom Wolf (llop), del clan dels Wälse (wäl: boscos), s’ha unit a una dona humana engendrant una bessonada, noi i noia. No fent cas de la mare i la noia, des de molt petit ha estat ensinistrant el noi per la gran batalla que un dia haurà de fer contra el drac. Com part d’aquest ensinistrament, han lluitat contra tots i tothom, la qual cosa els ha fet esdevenir enemics de diferents clans, i molt especialment dels Neiding (neid: enveja). Quan creu que el noi ja està en disposició d’enfrontar-se al drac i derrotar-lo, desapareix. Ho ha deixat tot preparat perquè, sense la seva intervenció personal i directa, el noi dugui a terme el seu desig de posseir l’anell.

Per altra banda, i davant l’advertiment d’Erda, aquí dita la Wala, amb aquell amenaçador: “Tot el que és... deixa de ser”, ha baixat al centre de la Terra, i amb la deessa primigènia ha tingut nou filles. Nou valquíries. Verges eternes. Sense cap sentiment ni amorós ni de compassió per ningú. Absolutament obedients a les ordres i desigs del pare. La seva missió és estar presents en les batalles i enfrontaments entre guerrers humans, escollir el més valents, fer-los caure morts i endure-se’ls damunt dels seus cavalls voladors al Walhalla, on seran ja per sempre més els guardians del palau. Amb això, el déu creu poder evitar la malastrugança de la maledicció d’Alberich.

Tota aquesta informació prèvia, apareix repartida al llarg de les tres jornades, i per més que no deixa de ser una mica confosa, penso que el seu coneixement és imprescindible a fi d’entendre el desenvolupament de La valquíria.

Primer acte: Espai central de la cabana de Hunding (hund: gos) i membre del clan Neiding. Està construïda al voltant d’un gran freixe. No hi ha ningú. Entra un noi. Està extenuat i no du cap arma. Cau en terra quedant com adormit. Entra Sieglinde, dona de Hunding, que s’esvera veient aquell desconegut dins la cabana. Ell li demana una mica d’aigua. Ella tem que el seu marit, en veure’l, s’enutgi, però el desconegut explica que està ferit i que no du cap arma. Més tranquil·la, li dóna de veure. Aleshores ell explica que ha tingut un lluita, les ferides són lleus, però els altres eren molts, i havent-se-li trencat l’escut i la llança, ha hagut de fugir. Davant la pregunta de quin és el seu nom, respon amb evasives. El dol el segueix allà on va, per la qual cosa el seu nom ha de ser Wehwalt (el qui du l’aflicció).

Arriba Hunding, que mira el foraster amb desconfiança. Demana qui és, i el foraster respon: “Friedmund (qui porta la pau) no puc dir-me, Frohwalt (missatger de l’alegria), ¿com ho puc ser?. Sols Wehwalt, avui puc dir-me”. El seu pare era Llop, segueix, que l’havia ensinistrat a caçar i lluitar. Un dia, en tornar a casa, van trobar la mare morta i la germana desapareguda. Havien estat els Neiding. Poc després el pare va desaparèixer i des d’aleshores ell ha viscut errant pels boscos. Aquell mateix dia havia intentat ajudar una noia que li havia demanat auxili, a la que uns Neiding volien fer casar per la força. Eren molts, i en la lluita contra ells havia perdut llança i escut, i havia vist com la noia moria.

Hunding, que ha cregut veure una estranya semblança, i també actitud de simpatia, entre Sieglinde i el foraster, declara violentament que ell formava part dels que havien estat atacats per aquell Wölfing (fill del llop) que ara és a casa seva. Les lleis de l’hospitalitat l’obliguen a deixar-li passar la nit a la casa. Però a l’endemà lluitarà amb ell, a fi de venjar l’agressió rebuda. Dit això, es retira al dormitori. Sieglinde es queda preparant-li una beguda com cada nit. I després el segueix.

Qui s’ha definit com Wehwalt, no té res per defensar-se. Una poderosa espasa pel moment de màxim perill l’hi havia promès el pare, però. Al mateix temps que pensa això, s’adona que alguna cosa l’atrau cap a Sieglinde. Abandona aquest pensament, i crida al pare: “Wälse! Wälse. On és la teva espasa, la poderosa espasa?”. Creix el llum dels tions de la llar i alguna cosa lluu al tronc del freixe. Baixa el foc, però, i la lluor desapareix.

Torna a pensar en la dona que ha vist. Ella entra. Ha barrejat un filtre en el beuratge, i el seu marit dorm profundament. Demana al desconegut que marxi, que fugi a fi de salvar-se. Però ell s’hi nega. Tot just ha vist en ella la seva salvació. Aleshores Sieglinde li explica una història.

El dia que els homes del clan Neiding assistien al casament d’una noia, ella mateixa, que havien raptat i ofert a Hunding, havia entrat un desconegut. Duia un gran barret que li amagava un ull –recordem que Wotan és borni–, però la mirada que va fer als altres amb l’ull que duia descobert els va espantar. Ella estava a un racó, sola, plorant. I a ella sí que va dirigir una mirada que semblava tendra. Duia també una espasa que va enfonsar fins el pom al tronc del freixe: seria per aquell que fos capaç d’arrencar-la. I per més que havien estat molts els qui havien intentat fer-ho, fins ara ningú no ho havia aconseguit. “Ara ja sé, a qui pertany l’espasa clavada en el tronc!”. Ell l’abraça apassionadament, “Benaurada dona, ara et sosté l’amic a qui estan destinades l’espasa i l’esposa”.

La porta de la cabana s’obre violentament. No és ningú, sinó la primavera. La lluna il·lumina plenament l’estança i apareix el primer gran passatge líric de la Tetralogia. S’inicia amb el Cant a la primavera, que canta ell, seguit d’un apassionat diàleg en el que ella intenta donar nom a qui s’ha definit com Wehwalt, però cap no se li escau. Finalment li demana si de debò és fill del llop (Wolfe). Sí, però sols era llop que per les guineus, perquè aquell: “A qui els ulls li brillaven amb orgull, com et brillen a tu, esplèndida dona. Aquell es deia Wälse”.

Allò és una revelació per Sieglinde. Aquell que té al davant és un Wälsung, com ella mateixa, i per ell era l’espasa clavada al freixe, aleshores: “deixa que t’anomeni segons els meu amor: Siegmund, així et diré”. Ell hi està d’acord. Per ell és l’espasa del Wälse, el seu pare, i d’una forta revolada l’arrenca del tronc del freixe. “Contempla, dona, Siegmund, el wälsung! Com a regal de noces et porta aquesta espasa!“. Ella està com embriagada: “Si ets Siegmund (...), jo sóc Sieglinde, la que et pressentia: guanyes al mateix temps germana i espasa!”. Davant del qual crida ell: “Esposa i germana, ets pel germà... Visca, doncs, la sang del wälsung”!.

finalitza l’acte fent-se tots dos una ardorosa abraçada.

Acte segon. Indret feréstec d’una muntanya rocosa. Wotan està amb la valquíria Brünnhide, la seva preferida. D’aquí a poc hi haurà un combat entre Hunding i un Wälsung. Ha d’anar fins el lloc del combat i donar la victòria a aquest darrer. Per altra banda, Hunding no és digne d’anar al Walhalla.

Ella salta de roca en roca llançant crits de joia davant del proper combat. Veu venir Fricka, que té per les valquíries una especial aversió. Crida al pare que s’armi de valor, doncs de ben segur que li espera una dura batalla. I marxa.

Arriba Fricka, deessa de la llar i del matrimoni. Està furiosa. Hunding ha estat afrontat en la seva pròpia llar. Els drets conjugals han estat traïts. “Quin gran mal fan els amants que la Primavera ha ajuntat? (...) Ha estat un acte d’amor”, diu Wotan. Però no és pas una simple adulteri, clama Fricka. Ha estat un incest. És un amor entre germans!

S’inicia un dur i llarg debat entre tots dos. Ella defensa les lleis eternes, i l’amor entre els dos bessons la fa estremir: “Mai no s’haurà vist aquesta terrible ignomínia!”, a la qual cosa respon Wotan: “Ara ja ho has vist. Respecta i comprèn els fets que abans d’ara mai no han succeït” –altra vegada la defensa de l’evolució i el canvi. A la qual cosa respon Fricka: “¿Així ja s’ha acabat el poder dels eterns d’ençà que has creat la raça dels Wälsung?”.

Ell intenta explicar-li que els creat perquè li feia falta un heroi que pogués dur a terme allò que necessiten els déus, però que ell, el déu, no ho pot fer per ell mateix. Però Fricka no accepta aquella explicació. Si no castiga els conculcadors de les lleis eternes, que estan escrites a la seva llança, que és la font del seu poder, tot el món dels déus serà posat en dubte i s’acabarà el seu regnat. Al combat que està a punt de començar, Hunding ha de vèncer. Siegmund ha de morir. I Wotan, finalment, ha de cedir.

Marxa Fricka. Torna Brünnhilde i veu el seu pare trist i ombrívol. Vençut. “Els meus propis llaços m’han lligat; jo sóc l’ésser menys lliure!”. La valquíria no entén res, i aleshores Wotan li fa una llarga explicació, més aviat una versió personal, sobre els orígens de la qüestió, i que ja hem vist a L’or del Rin. I també les raons per crear Siegmund i les valquíries.

Ella està desconcertada. Què ha de fer, doncs, en el combat que s’acosta? Obeir els desitjos de Fricka, diu Wotan. Brünnhilde per primer cop dubta de les ordres del pare. Però el déu, irat, li recorda que no és més que un instrument: “que cec fa el que jo vull”. Hunding ha de guanyar i Siegmund morir. El déu marxa, i ella, per més que sap que al capdavall el seu pare li ha manat allò contra la seva voluntat, farà el que se li ha manat i prou. S’adona que estan arribant Siegmund i Sieglinde, i marxa a cercar Grane, el seu cavall.

Arriben Siegmund i Sieglinde. Ella té por pel que ha fet. Ell la consola. Al lluny se senten corns de caçadors. És la gent de Hunding, que ara també la busquen a ella per haver trencat les lleis, i cau desmaiada. 

Apareix Brünnhilde, i s’inicia un llarg diàleg entre ella i Siegmund. Ple de solemnitat: “Heroi, jo sóc qui aviat seguiràs” diu la valquíria. Ell demana qui és que així li parla. Sols qui te a prop la mort, perquè ella l’ha triat en el combat, pot veure-la, respon la valquíria. I ell ha estat escollit per anar al Walhalla. Siegmund ho accepta. Podrà en el Walhalla veure el seu pare, el Wälse?, demana. Sí que el veurà, respon la valquíria. També podrà anar amb ell la seva esposa i germana estimada? No, ella ha de quedar-se a la terra. Mai més no la podrà veure. I aleshores es produeix un fet que desconcerta Brünnhilde: “Saluda el Walhalla, i també Wotan, els grans herois i mon pare el Wälse. Al Walhalla no et seguiré”.

Ha vist, però el rostre d’una valquíria i ja no pot negar-se a seguir-la al Walhalla. Ell, però, ho fa. Li mostra l’espasa que du. “Qui la va fer per mi, vol donar-me el triomf”. Ella ho nega: “Qui et va fer l’acer, vol ara la teva mort“. Res no importa a Siegmund. Si la seva estimada no pot seguir-lo al Walhalla, li donarà mort i després es matarà ell, perquè no poden viure l’un sense l’altre.

La valquíria queda impressionada davant una cosa que per ella és desconeguda: la força de l’amor humà. I desobeirà el pare, donant la victòria a Siegmund. Arriba Hunding, s’inicia el combat. Brünnhilde protegeix Siegmund amb el seu escut, i en el moment en el que Hunding està a punt de rebre el cop mortal, apareix Wotan. Amb la seva llança sagrada atura l’espasa de Siegmund, que es parteix pel meitat, i és Hunding qui mata Siegmund. Brünnhilde, espantada pel que ha fet, pren Sieglinde i els trossos de l’espasa trencada, i muntant amb ella damunt Grane, el seu cavall volador, fuig. Wotan contempla amb dolor el cos de Siegmund, es gira cap a Hunding: “Esclau vil, vés amb Fricka. Digues-li que el déu ha complert la seva paraula”, i Hunding cau mort. Aleshores Wotan esclata ple d’ira. “Ah, Brünnhilde, Tem el meu furor”.

Per la longitut d'aquests dos actes, el tercer anirà resumit en un proper lliurament.

                                                                                                          Francesc Font

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Copyright © 2014. Associació Liceistes 4t.i 5è Pis. Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. .